EL COM I EL PERQUÈ DE LA
PSICOLOGIA SOCIAL
Psicologia social:
Disciplina científica que estudia com els fenòmens psicològics estan
influenciats per processos socials i culturals.
1. La dimensió social
La psicologia és la base de la persona mentre que la part social nodreix la
psicològica donant-li formes particulars (interaccionen). Hi ha experiments que
demostren que els factors socials no incideixen només en la percepció sinó
també en els processos psicològics que configuren l'humà.
El llenguatge és una peça clau entre els objectes socials per el
desenvolupament del pensament, és l'espai
de significats compartits que ens permet construir realitats. La psique i la
societat estan vinculades a través del llenguatge i s'influeixen recíprocament.
És dins i fora el llenguatge, com tot allò social, per això interaccionem amb
la societat.
PSP (Psicologia Social Psicològica): Perspectiva individualista centrada més en
l’individu i en els determinants innats del seu comportament. Estudia la
conducta social i l'impacte dels estímuls socials en els estudis psicològics. Utilitza
el mètode científic a través de situacions experimentals de laboratori
PSS (Psicologia Social Sociològica): Perspectiva grupal centrada en les
col·lectivitats humanes i en factors de tipus cultural. Estudia les
característiques de la vida col·lectiva i la seva influència en la configuració
social de les persones. Es decanta
per l’observació i recollida de dades en situacions reals de la vida quotidiana
(estudis de camp, observació sistematitzada). El fenòmen psicològic apareix com
a consecqüència de l'ordre social que va més enllà de l'individu
PSC
(Psicologia Social Construccionista): Resta importància a la dimensió social en
l'anàlisi psicosocial i es centra en el llenguatge com pilar de construcció de
fenòmens psicològics. Inclou la dimensió
sociohistòrica que parteix de la idea de que els fenòmens socials són realitats
històriques, és a dir, que són específics de cada societat i de cada moment
històric. Tant l'individu psicològic com el social es creen (construeixen) dins
de processos d'interacció que no poden ser reduïts a factors d'ordre biològic o
individual. L'individu (el psicològic, la persona) és un producte de les
dinàmiques de la interacció social, en les quals té un paper fonamental el
llenguatge.
Termes fundacionals:
instints socials, imitació, suggestió i fenòmens col·lectius.
Orientacions teòriques
1. Interaccionisme simbòlic (IS)
Fa referència a la
peculiaritat de la interacció. És fonamental conèixer la interpretació
subjectiva que fa una persona d'una situació per entendre la seva conducta. Els
significats emergeixen a partir de la interacció amb les altres persones, forja
la nostra forma d'interpretar la realitat.
2. Socioconductisme
Estudia els
comportaments observables de les persones i els explica en funció de fenòmens
també observables. Per predir una conducta cal conèixer les característiques de
la situació i la experiència prèvia de l'individu en situacions semblants.
Mitjançant les experiències prèvies la persona aprèn a establir determinades
relacions entre les característiques d'una situació i les conductes adequades.
3. Orientació psicoanalítica
S'inspira en les
formulacions de Freud. Va desenvolupar anàlisis sobre la constitució dels grups
socials, les relacions interpersonals i els fenòmens de lideratge.
4. Sociocognitivisme
Se centra en l'estudi
dels processos que caracteritzen el pensament humà, analitza l'impacte que
tenen els factor socials en els mecanismes i els resultats de l'activitat
intel·lectiva.
5. Socioconstruccionisme
Reprèn les premises de
l'IS. Dóna importància a la dimensió subjectiva de la realitat social, als
significats i a la consideració de l'activitat de l'individu. Accentua el paper
que té el llenguatge en la construcció de la realitat psicològica que es
construeix mitjançant les pràctiques socials.
No hay comentarios:
Publicar un comentario