Una família reconstituïda és aquella nova parella que s'ha format després de la ruptura de dues parelles, on cadascún dels cònjuges s'ha ajuntat i ha conformat una nova família. Así sorgeix el concepte de "doble família" des del punt de vista del fill, acunyat per Montserrat Solsona i altres. (Solsona et al., 2007, p.228). Trobar-se amb aquests tipus de famílies, avui en dia, és cada cop més freqüent. Les estadístiques de diversos estudis realitzats mostren que a España, cada cop les famílies es divorcien més, això no vol dir però, que sempre es formin noves parelles. La formació de noves parelles depèn de diversos factors i serà més difícil per a les dones de més de 35 anys amb fills menors que pels homes. (Solsona et al., 2007, p.225) y (Ruiz, D.,2004, p.224).
La norma imperant (a España i a la resta de països) encara continua sent el matrimoni heterosexual amb fills, tot i que altres formes familiars com la cohabitació, els matrimonis homosexuals, les parelles de fet, etc.. siguin cada cop més freqüents.
El problema radica en que falten estadístiques i estudis al respecte (Ruiz, D., 2004, p.224).
Els membres d'aquests tipus de família que també s'anomena família composta, poden experimentar dificultats en l'adaptació tant dels fills, com d'ells mateixos a la nova situació. Existeixen diferents variables que influencien en aquesta adaptació. Per exemple el fet de portar fills o no al nou matrimoni.
Aquestes són les variables que poden influir segons la part referida a González i Triana del tercer mòdul (2009, p.60):
-L’edat dels fills: si els fills són petits o adults joves, serà més fàcil entendre i adaptar-se a la nova situació, els primers perquè encara potser no entenen del tot el que passa (depenent de l’edat) i els segons perquè ja han desenvolupat eines psicosocials per a comprendre les necessitats dels seus progenitors i assumir-les empàticament. Aquesta variable prendria especial rellevància si els fills són adolescents, ja que si de per si es troben en una etapa de nous canvis, més canvis com una ruptura familiar i una nova parella poden complicar més la situació de l’adolescent. Trobo important en aquest punt fomentar actituds empàtiques de l’adolescent cap al progenitors fent-lo comprendre i establint un diàleg amb ell o ella sobre el desenvolupament de la situació, fent-lo veure la part positiva de que “ara té dues families en comptes d’una sola i infelis”.
-El génere dels fills: sembla ser que les filles presenten més problemes alhora d’assumir la nova parella.
-La complexitat de l’estructura familiar: la situació es complica si els nous matrimonis que s’han dissolt per a formar la parella reconstituïda aporten cadascun fills o filles. Si no hi ha fills anteriors la situació és més simple. També trobem opcions intermitges, com que només un dels cònjugues aporti fills i l’altre encara no n’hagi tingut.
-La presència o absència de fills comuns al segon matrimoni: aquesta variable pot desestabilitzar/estabilitzar la relació marital. És important que la relació marital tingui una relació sòlida i comunicativa per a evitar que es desestabilitzi amb l’arribada de fills comuns a la segona núpcia. Poden haver-hi conflictes entre els fills provinents dels anteriors matrimonis i els fills del nou matrimoni, i aquests conflictes poden influir en la relació marital. Si hi ha comunicació en tota la familia, els rols i les expectatives de cadascun estan ben establertes es poden donar la comprensió, l’acceptació i la cohesió familiar (aquesta última es reafirma amb els nous fills).
-La figura de parella: aquesta variable es basa en la dificultat per a acceptar la nova parella que el pare o la mare tenen. Depen de la relació que el fill/a tingui amb el cònjuge que es queda sense parella després de la separació, contra més propera i afectiva, més dificultat tindrà el fill en acceptar la nova parella perquè veu amenaçada la posició d’un dels seus progenitors, ja que la nova parella pot dur a terme accions pròpies d’aquest progenitor i per tant, un adolescent –per exemple- pot creure que intenta reemplaçar la seva mare o pare biològics.
El problema radica en que falten estadístiques i estudis al respecte (Ruiz, D., 2004, p.224).
Els membres d'aquests tipus de família que també s'anomena família composta, poden experimentar dificultats en l'adaptació tant dels fills, com d'ells mateixos a la nova situació. Existeixen diferents variables que influencien en aquesta adaptació. Per exemple el fet de portar fills o no al nou matrimoni.
Aquestes són les variables que poden influir segons la part referida a González i Triana del tercer mòdul (2009, p.60):
-L’edat dels fills: si els fills són petits o adults joves, serà més fàcil entendre i adaptar-se a la nova situació, els primers perquè encara potser no entenen del tot el que passa (depenent de l’edat) i els segons perquè ja han desenvolupat eines psicosocials per a comprendre les necessitats dels seus progenitors i assumir-les empàticament. Aquesta variable prendria especial rellevància si els fills són adolescents, ja que si de per si es troben en una etapa de nous canvis, més canvis com una ruptura familiar i una nova parella poden complicar més la situació de l’adolescent. Trobo important en aquest punt fomentar actituds empàtiques de l’adolescent cap al progenitors fent-lo comprendre i establint un diàleg amb ell o ella sobre el desenvolupament de la situació, fent-lo veure la part positiva de que “ara té dues families en comptes d’una sola i infelis”.
-El génere dels fills: sembla ser que les filles presenten més problemes alhora d’assumir la nova parella.
-La complexitat de l’estructura familiar: la situació es complica si els nous matrimonis que s’han dissolt per a formar la parella reconstituïda aporten cadascun fills o filles. Si no hi ha fills anteriors la situació és més simple. També trobem opcions intermitges, com que només un dels cònjugues aporti fills i l’altre encara no n’hagi tingut.
-La presència o absència de fills comuns al segon matrimoni: aquesta variable pot desestabilitzar/estabilitzar la relació marital. És important que la relació marital tingui una relació sòlida i comunicativa per a evitar que es desestabilitzi amb l’arribada de fills comuns a la segona núpcia. Poden haver-hi conflictes entre els fills provinents dels anteriors matrimonis i els fills del nou matrimoni, i aquests conflictes poden influir en la relació marital. Si hi ha comunicació en tota la familia, els rols i les expectatives de cadascun estan ben establertes es poden donar la comprensió, l’acceptació i la cohesió familiar (aquesta última es reafirma amb els nous fills).
-La figura de parella: aquesta variable es basa en la dificultat per a acceptar la nova parella que el pare o la mare tenen. Depen de la relació que el fill/a tingui amb el cònjuge que es queda sense parella després de la separació, contra més propera i afectiva, més dificultat tindrà el fill en acceptar la nova parella perquè veu amenaçada la posició d’un dels seus progenitors, ja que la nova parella pot dur a terme accions pròpies d’aquest progenitor i per tant, un adolescent –per exemple- pot creure que intenta reemplaçar la seva mare o pare biològics.
-La relació amb el progenitor no present en la família reconstituïda: és important incloure en la família reconstituïda la col·laboració del progenitor que ja no esta present en la parella. Per una banda es relaxa la situació, perquè els fills no noten tant lo que comentava abans de reemplaçar la posició del progenitor biològic. A més d’això, perquè els fills es poden sentir culpables per creure que estan traicionant al progenitor que es queda sol si s’immersionen en la seva nova família, cosa que s’intensifica si noten la tristor en el seu pare/mare.
I com a opinió personal, trobo que a més, des d’un punt de vista èticomoral, el progenitor no present, continua tenint el mateix dret de participar en la criança dels seus fills biològics (a no ser que existeixin raons de caràcter major com malaltia, etc.).
En l’estudi de la Montserrat Solsona, el Carles Simó i el John MacInnes que presentaré a continuación resumidament, es veuen reflexats els factors abans explicats i es fan un parell de noves consideracions respecte de la información aportada en el mòdul.
Referència bibliográfica:
Solsona, M., Simó, C. & MacInnes, J. (2007). Trayectorias familiares después del divorcio. Una revisión de las contribuciones recientes desde la demografía. Doc. Anal. Geogr. 49, 217-234. Recuperado de: http://www.raco.cat/index.php/DocumentsAnalisi/article/viewFile/81501/106027
Resum: En aquest estudi es busca fer una revisió de la literatura existent i més recent que parli sobre la formació de noves famílies després del divorci. S’explica com aquestes famílies reconstituïdes influeixen amb els cònjuges anteriors i els fills nascuts a o als anteriors matrimonis. L’objectiu se centra en explicar les transicions cap a la formació de noves parelles, maternitats i paternitats (independentment de que siguin biològiques o socials). Es pren com a context de referència per a l’elaboració de l’estudi l’àmbit espanyol, català i europeu des d’un enfoc interdisciplinari (sociològic, demogràfic, psicològic). L’objecte d’estudi específic se centra en les transicions individuals des del divorci/separació cap a la formació de la nova parella des del punt de vista dels cònjuges protagonistas (mare-dona/pare-marit), deixa de banda per tant, els efectes sobre els fills.
Especifiquen els factors que influeixen en la possibilitat de tornar a formar parella:
“Entre los factores determinantes de la probabilidad de contraer una nueva unión sentimental estable (ya sea una pareja de hecho o un matrimonio), la bibliografía revisada pone el acento en el sexo o género, la edad, el tipo de unión anterior, la duración de la unión, la presencia de hijos y el capital social”. (Solsona, M. et al., 2007, p.224)
Com a resultats expliquen que existeix una descompensació entre homes i dones, les dones més grans de 35 anys i amb fills menors tenen més dificultats per a formar una altre parella que no pas els homes. També ens permeten veure les diferències amb Europa; a Espanya les segones núpcies són les més baixes de tota la UE. La metodología utilitzada es basa en diferents estudis longituninals i de panel de diferents països i la comparació d’aquests per a obtener les conclusions, de les cuals podem dir que existeix un patró transversal de gènere en les segones núpcies de tots els països occidentals: els homes es casen abans i més, i en els casos de les unions de cohabitants, les desigualtats de gènere se suavitzen.
ORIENTACIONS O RECOMANACIONS
Tot i les dificultats intrínseques que poden comportar les segones núpcies, existeixen orientacions per als membres d'aquestes famílies, la American Psychological Association (APA) les resumeix en 5 grans temes:
-Cóm planificar un nou matrimoni: cal dur a terme tres planificacions:
1) acords financers i de vivenda
2) com s'han de resoldre els sentiments i les preocupacions sobre el matrimoni anterior
3) Cóm s'han d'anticipar els canvis i les decisions dels pares.
-Qüalitat del matrimoni: el fet de tenir fills influeix en la qualitat del matrimoni, cal dedicar la meitat del temps als fills -realitzant sortides amb ells, etc- i l'altre meitat en la parella. Cal tenir en consideració que els fills més petits poden desenvolupar una sensació d'abandonament o competència quan el propi pare o mare biològic dedica més temps a la seva nova parella. Per una altre banda cal considerar que els adolescents són més sensibles a les expressions d'afecte i sexualitat dels pares i poden sentir-se afectats per aquests.
-Criança dels fills: els padrastres o madrastres no han de començar la relació amb els fills adquirits de l'altre cònjugue de manera autoritària, no s'ha de començar imposant disciplina sinó fent-se "amics" o "consellers" fins que s'estableixi una bona relació. Aleshores podràn imposar autpritat.
Amb fills petits aquesta tasca és més fàcil, però amb fills adolescent la situació es complica més, tot i així, donat que els adolescents d'entre 15 anys o més, busquen una independència més gran, això compensa una mica la complexitat de la situació.
-Relacions entre padrastre/madrastra amb els fills: els fills i filles prefereixen les mostres d'afecte verbals, més que les físiques -almenys al principi quan la relació no està consolidada-. Sobretot són les filles que se senten més incòmodes quan el padrastre exerceix mostres d'afecte físiques (com abraçades). Els fills tenen una millor acceptació.
-Problemes de pares que no conviuen amb els fills: pot passar que es redueixi el temps que el pare o la mare dediqui a visitar el seu fill/a. Això és negatiu pels fills. Els pares/mares que no convisquin amb la família reconstituïda no han de parlar malament de la seva exparella davant del fill, i a l'inrevès també. S'ha de donar un acord per part dels progenitors biològics i els padrastres/madrastres per a incloure l'altre progenitor en les qüestions relatives al fill i per a mantenir entre ells una bona comunicació, per evitar situacions contradictòries que puguin afectar als fills.
Per a més informació podeu consultar...
WEBGRAFIA
http://www.apa.org/helpcenter/stepfamily.aspx
(recomando llegir l'article en anglès perquè és més complet que el que està en castellà).
http://revista.universidaddepadres.es/index.php?option=com_content&view=article&id=609&Itemid=458
BIBLIOGRAFIA
Moreno, A., Cuevas, I., Izal, M., Fierro, J.D., Montorio, I. & Rico, R. (2009). Psicologia del desenvolupament II: Adolescència, joventut, edat adulta i vellesa. Barcelona: FUOC.
Ruiz, D. (2004). Nuevas formas familiares. Portularia, 4, 219-230. Recuperado de:
http://rabida.uhu.es/dspace/bitstream/handle/10272/221/b15134477.pdf?sequence=1
(ISSN 1578-0236. UNIVERSIDAD DE HUELVA)
Solsona, M., Simó, C. & MacInnes, J. (2007). Trayectorias familiares después del divorcio. Una revisión de las contribuciones recientes desde la demografía. Doc. Anal. Geogr. 49, 217-234. Recuperado de: http://www.raco.cat/index.php/DocumentsAnalisi/article/viewFile/81501/106027
