La interacció social

1. El problema de la interacció social

-Durant molt temps va predominar el pensament mecànic, que pretenia explicar les relacions socials com si es tractés d'una gran maquinària social. Psicòlegs com Watson i Pavlov van treballar amb aquest propòsit.

Però a la metàfora mecànica se suma el problema de la sociabilitat que plateja:

La relació entre dues persones és de coordinació i no pas causació. El moviment entre elles és impredictible.

El vincle que coordina el moviment entre les persones és invisible

La interacció social es proposa explicar el vincle que fa possible la sociabilitat

Explicació mecànica/conductual

Skinner va ser qui deia que les relacions d'estimul-resposta entre dues persones eren relatives (no causals) a l'aparició d'un tercer element (reforçador) que incentiva o no la relació. Per tant, no actuem en conseqüència d'un estímul sinó que actuem en la interacció sobre una expectativa de recompensa.

Teoria de l'intercanvi social (Homans): Postula que els individus som egoístes per naturalesa però en les nostres relacions teixim un vincle cooperatiu per tal d'obtenir beneficis mutus.

Teoria de l'aprenentatge social (Bandura): L'observació de la conducta dels altres serveix com a model en el condicionament mutu de la conducta.

El vincle entre dues persones és funcional i observacional ja que a través de la observació de la conducta de l'altre sorgeix una reacomodació constant de les nostres conductes, hi ha un reforçament mutu.

Explicació atribucional/cognitiva/comunicacional

Atribuir: adjudicar propietats, intencions, motius o explicacions a les accions d'algú (Heider). Atribuïm als altres:

- la capacitat d'observació

- la capacitat de consciència

- la capacitat d'acció

D'aquesta manera anticipem les possibilitats, fabriquem un esquema d'expectatives. Es tracta d'una observació mútua, l'altre condicionarà la seva resposta en funció del que anticipi en nosaltres en relació del coneixement que es té de la persona i la confirmació o desconfirmació d'expectatives passades. Ambdós saben que es fa aquest càlcul.

Explicació discursiva/contextual

Postula que les nostres interaccions són relacions entre símbols (gestos amb significat) són, per tant, esdeveniments del llenguatge i en ocasions es renova a si mateix.

2. Les relacions interpersonals, l'agrassivitat i l'altruisme

Una relació es defineix segons la freqüència de la interacció i la intimitat que s'hi estableix.

L'atracció interpersonal és un dels primers passos per establir una relació. Contribueix:

Proximitat física: possibilita l'accessibilitat i la construcció de certa familiaritat. Desenvolupem sentiments més positius cap aquells que veiem amb més freqüència.

Atractiu físic: hi ha un estereotip sobre la bellesa que ens porta a pensar que una persona atractiva també és bona i intel·ligent. Influeix decisivament en la formació d'amistats i relacions. Tot i així, aquest factor anirà perdent importància a mesura que avança la relació.

Semblances en actituds i opinions: compartir opinions, creences o valors augmenta l'atracció cap a la persona. Saber que l'altre comparteix els propis punts de vista fa sentir-nos més segurs.

Intimitat: procés on dues persones estableixen una relació d'influència mútua, de manera que la conducta d'un afectarà l'altre. Ambdues parts s'involucren en realitzar activitats junts, comparteixen sentiments, experiències, etc.

Els discursos sobre la intimitat i la vida privada condicionen el què i com del que és íntim. L'exposició contínua a models socials ens aporta informació sobre les relacions interpersonals. El que la gent vol i necessita és una construcció social complexa, que varia històricament i culturalment.

Violència i agressivitat

Un acte es considera violent o agressiu segons les interpretacions socials i culturals de cada societat (el que per uns resulta violent, per altres no ho és).

Violència: comportament que es duu a terme per mitjà de la força i que va en contra d'allò que es considera raonable i just.

Agressió: és una forma de violència. És l'acció de causar dany a una persona.

Les teories innatistes defensen que l'home és agressiu per naturalesa, l'agressió té un caràcter instintiu i adaptatiu. Les conseqüències d'aquestes explicacions són les modificacions d'aquest tipus de comportaments.

Teoria de la frustració-agressió: diu que l'agressió és el resultat d'una frustració i que aquesta sempre condueix a l'agressió. Quan hi ha una agressió es produeix una eliminació de la frustració acumulada. Aquesta agressió es pot dirigir cap a l'exterior o cap a l'interior, també pot produir-se un desplaçament de l'agressió i agredir a algú d'estatus inferior que no té res a veure però que pot ser "socialment acceptable"

Però els actes agressius també poden sorgir per l'adquisició d'hàbits agressius. Segons la teoria de l'aprenentatge de Bandura l'agressivitat s'aprèn com la resta de comportaments: per experiència directa o observació de models de manera que es van adquirint representacions simbòliques que serveixen de guia. Però no tot el que s'aprèn s'executa, primer, aquesta conducta ha de tenir un valor funcional.

L'altruisme (comportament prosocial)

És una conducta voluntària que té intenció de beneficiar a altres persones sense esperar recompenses a canvi.

La teoria de l'intercanvi social postula que les nostres conductes són el resultat del càlcul entre costos i beneficis. Intentem minimitzar els costos i maximitzar els beneficis, en funció d'això, prendrem la decisió d'oferir ajuda o no.

La teoria de l'aprenentatge social, en canvi, diu podem regular les relacions entre les nostres conductes i les conseqüències d'aquestes amb independència de la nostra experiència recorrent a la informació obtinguda a partir de la observació.

L'enfocament funcionalista de sistemes diu que hi ha 3 tipus de normes socials que regulen i defineixen el nostre caràcter a l'hora de prendre la decisió de prestar ajuda:

Norma de responsabilitat social: la gent ha d'ajudar a aquelles persones que depenen d'elles

Norma de reciprocitat: ajudem a aquelles persones que ens han ajudat prèviament

Norma de justícia: tendim a mantenir un balanç entre allò que aportem i allò que obtenim, si l'equilibri es trenca, s'intentarà recompensar.

*Normes personals*: és la interiorització que fa cada un de les normes socials en el procés de socialització.

FACTORS QUE INTERVENEN EN LA PRESTACIÓ D'AJUDA

1. El context social

Inhibició per audiència: la presència d'altres persones pot inhibir la nostra conducta per por de confondre'ns i fer el ridícul o ser jutjats.

Influència social: en situació d'emergència, si no sabem que fer, esperem a veure la conducta d'algú que si sap per fer una bona interpretació. En aquests casos es pot produïr el que es denomina ignorància pluralista, passivitat col·lectiva.

Difusió de la responsabilitat: quan el nombre de persones presents és gran es pot produir una difusió de la responsabilitat al creure que serà algú altre qui pugui ajudar.

2. El prestador d'ajuda

- ha de disposar de recursos per dur a terme l'acció

- l'estat d'ànim també influeix en la motivació d'oferir ajuda

- la empatia amb el sofriment de l'altre augmenta la tendència a ajudar

- les atribucions que es fan al prestador d'ajuda si són internes perquè és responsable de l'acció és menys provable que s'executi l'ajuda, si les atribucions són externes, es redueix la responsabilitat de la persona llavors augmenta la probabilitat de que s'executi.

3. El receptor d'ajuda

-l'atractiu físic o la similitud percebuda

-els estereotips de gènere 

-la resposta del receptor d'ajuda, com el fet de no poder respondre -recíprocament, o el fet de rebre ajuda pot fer-lo sentir inferior.