1. El procés de normalització
És el procés de creació de les normes que regulen la conducta, la percepció, el pensament o els desitjos en una situació concreta. Els costums i les tradicions, les regles i els valors són normes que indiquen quina és la conducta adequada.
Les normes socials són les obligacions que tenen les persones en una situació i també són les expectatives que tenen sobre quin serà el comportament dels altres. Són mecanismes de control social que garanteixen que l'organisme social funcioni adequadament.
Normes explícites (formals): són aquelles que han estat verbalitzades, recollides en un manual o formen part de les lleis governamentals. Aquestes normes quan es compleixen, l'individu és conscient de que està complint-la perquè algú o alguna cosa s'ho ha inculcat que ha de ser així. L'incompliment d'aquesta norma suposa una sanció clara.
Normes implícites (informals): passen desapercebudes. Es tracta de normes que no estan formalitzades enlloc. L' individu les compleix sense ser conscient de que ho està fent. L' incompliment d'aquesta norma implica sancions per part de les persones implicades o bé per un mateix (p.e.: en forma de burla, ridícul, l'aïllament...)
"Normal" és aquell qui compleix les normes implícites
Les normes implícites van per davant de les explícites, abans de complir la norma explícita (com ajudar a qui ho necessita) primer s'imposa saber quina és la norma de la situació.
Les normes estan lligades als valors, la sanció per incompliment indica el valor d'aquestes.
> Creació de les normes
Les normes neixen en situacions concretes contextualitzades històricament, creixen i s'expandeixen a altres situacions i moren quan ja no es fan servir.
Normes de percepció: les persones ens comparem amb altres per avaluar les nostres opinions i habilitats. Com més semblança percebem amb l'altra persona, més confiem en ella per avaluar els nostres judicis. Per això hi ha tendència de voler assemblar-nos més als altres. (teoria de la comparació social). La nostra identitat és el resultat d'aquestes comparacions
Normes de responsabilitat: en una societat individualista la responsabilitat es divideix pel nombre de persones que hi hagi. Com més persones hi hagin presents menys probabilitat hi ha de que algú s'ofereixi a ajudar. Això demostra que sempre estem pendents de què faran els altres.
Normes en uns avalots: sorgeixen en la situació mateixa sense la necessitat d'un líder.
No es tracta de pensar que les normes són esquemes individuals sinó que són narracions que actuen com a marcs de referència i es creen en les converses amb els altres.
2. Factors socials en la percepció
La percepció és el procés mitjançant el qual obtenim informació del nostre entorn a través dels sentits. "El tot és més que la suma de les parts", organitzem la informació percebuda en totalitats que destaquen de la resta de informació (fons).
La percepció social és la percepció de les persones o qualsevol objecte que tingui significat social. Percebre una persona inclou classificar-la en un grup social, fer una primera aproximació de la seva personalitat i deduir les intencions per preveure la seva conducta.
La psicologia social estudia els processos de construcció, manteniment i canvi de la realitat.
La percepció és un procés de dalt a baix. L'aprenentatge determina quines percepcions són rellevants. Ens neguem a percebre allò per la qual cosa no estem preparats.
A partir de la percepció de la característica d'una persona inferim la presència i l'absència d'altres trets, d'aquí que hi hagi expectatives prèviament al contacte interpersonal.
El que podem ser en una societat concreta és producte d'allò que es considera en aquesta societat que es pot ser. La formació d'impressions és important perquè el que la gent pensa de nosaltres no és aliè al que pensem que som.
Les teories de l'atribució intenten comprendre de quina manera proporcionem explicacions de les conductes dels altres.
Anàlisi ingènua de l'acció: Si dos esdeveniments s'assemblen o tenen proximitat, tendim a assumir que l'un és conseqüència de l'altre. Això provoca que atribuïm les responsabilitats de les accions a les persones i no pas a les circumstàncies.
Inferència corresponent: és més fàcil fer una inferència corresponent quan una persona trenca les expectatives que no pas si segueix les normes socials. La persona que va en contra de l'ordre social és vista com rebel i serà més senzil desqualificar-la.
Anàlisi de la covariança: quan hi ha prou informació, temps i motivació, l'atribució és conseqüència de la interacció d'una sèrie de factors:
Consens: tothom es comporta de la mateixa manera davant un objecte o ningú ho fa
Distintivitat: la persona es comporta igual amb objectes semblants o ho fa només amb un objecte en concret
Consistència: sempre actua de la mateixa manera amb aquest objecte o altres vegades ha actuat diferent
La combinació d'aquests factors fa que atribuïm la responsabilitat a la persona, a la situació o bé a les circumstàncies.
Les atribucions d'èxit o de fracàs (Weiner): poden ser atribuïts a diferents factors: la capacitat de la persona, l'esforç dedicat, la dificultat de la tasca o la sort. Depenent de la contrabilitat, el locus de control i l'estabilitat.
Biaixos cognitiu: orienten el procés en una direcció preestablerta
Error fonamental d'atribució: és la preferència de fer atribucions internes abans que externes. (percebem unitàriament actors i accions)
Efecte actor-observador: si som nosaltres qui executem una conducta, tendim a atribuir-la a situacions situacionals. En canvi si mirem a una altre persona fer-ho, fem atribucions disposicionals.
Creença en un món just: garanteix a l'individu la tranquil·litat de saber que si s'esforça obtindrà el que vol i que les desgràcies dels altres són responsabilitat d'ells mateixos.
Fals consens: en situacions on necessitem confirmació, tendim a pensar que els altres sostenen les mateixes opinions que nosaltres o ignorar-les i garantir una percepció original.
Biaix a favor d'un mateix: tendim a mantenir la nostra autoestima, per això fem atribucions internes als nostres èxits i externes als nostres fracassos. Tenim la expectativa de fer bé les coses.
Estereotips i discriminació
La categorització és un dels mecanismes principals de construcció de la percepció social. Categorització i desigualtat estan íntimament associades. L'estereotipació assigna una persona a una categoria i les característiques de aquesta. Com que la base social de l'estereotip és fantasia política malintencionada, les conseqüències no bones.
La categorització tendeix a accentuar més les diferències intergrupals i a reduir les intragrupals, com a necessitat de mantenir una identitat social positiva. Per això l'atribució interna a les accions negatives de l'altre grup i les externes a les accions positives reforcen més encara la identitat positiva cap al propi grup.
En lloc d'intentar comprendre quin són els errors que cometem hem d'aspirar a entendre les diferents possibilitats de percepció que una societat té.
3. Influència de la majoria: conformitat
> Asch i la pressió grupal
Preferim cedir i dir el mateix que la majoria o arribem fins i tot a dubtar de les pròpies opinions. Els altres constitueixen la mesura de la nostra percepció. No podem fer com si els altres no existissin sense que això tingui un cost alt.
Normes en el conflicte
La persona es troba davant dues formes d'influència:
Influència informacional: considerar que la informació de les altres persones és millor que la pròpia informació.
Influència normativa: mostrar acord amb la norma del grup per poder seguir formant part d'ell.
Al pertànyer a diferents nivells a grups diferents, on cadascun té les seves normes i valors ens deixa en presència d'un conflicte entre la norma de no mostrar-se diferents als altres en públic i la norma que considera l'objectivitat com un valor.
Implicacions per a la dinàmica de grups
Quan algú es troba enmig d'un grup no es pot sentir indiferent cap aquest perquè cadascú pressuposa veure el mateix que veuen els altres (pensament grupal) i s'explica pels esforçps que fa el grup per evitar conflictes i mantenir el grup unit.
Els grups tendeixen a prendre decisions que són un punt mig entre els extrems o que pertanyen a un dels extrems.
> Conformitat, conformisme i uniformitat
Uniformitat: resulta del seguiment de les normes socials d'un grup. Els membres d'aquest grup comparteixen creences, percepcions i comportaments. Es pot mostrar explícitament o no saber que s'està seguint una norma. S'arriba a la uniformitat a través de la normalització i els processos de comparació social.
Conformitat: és l'acció de conformar-se. El conformisme és l'actitud d'aquell que accepta passivament les normes de la societat. Consisteix en l'assumpció de que un no pot fer res per canviar les coses perquè creu que la majoria pensa que ja estan bé així o per por a l'exclusió social. Això pot donar lloc a l'aspiral de silenci ja que es produeix una sobrerepresentació dels discursos dominants i cada cop és més difícil que apareguin punts de vista alternatius. Hi ha tres tipus d'influència social (conformitat):
Submissió: mostrar acord amb l'origen de la influència per por al càstig o rebuig
Identificació: mostrar acord per desig de sentir-se membre del grup
Interiorització: mostrar acord per la creença que l'origen de la influència té raó.
> Formar-se i conformar-se
Hi ha situacions i societats que tenen mecanismes per crear subjectes més conformistes que d'altres. Els mitjans de comunicació col·laboren a generar conformisme a través de la difusió massiva de un punt de vista aparentment consensuat. Com més important és la comunitat per una societat més conformisme hi ha. En una societat individualista els processos lligats a la conformitat porten automàticament al conformisme.
> Abast de la influència de la majoria
La conformitat indueix a la submissió però no pas a canvis en les creences, valors o actituds de les persones. Serge Moscovici va proposar el model genètic per entendre els processos de canvi, la manera en que una minoria pot provocar canvis en la manera de veure les coses en la majoria. Estudia com la societat canvia, genera noves normes, canvia valors. Com les persones es convencen d'una cosa diferent. Postula el següent:
Tots els membres del sistema s'han de ser considerats emissors i receptors d'influència
El control social no és l'única finalitat, també ho és el canvi social
El paper d'aquell qui proposa una norma té un paper decisiu en la influència
Els processos d'influència tenen relació directa amb la producció i reabsorció dels conflictes
4. Influència de la minoria: innovació
Les ciències socials han estat un instrument de l'estat per conèixer la població amb finalitat de governar-la. La psicologia social no s'escapa tampoc.
> Majories i minories
La minoria també és creadora de noves normes socials, considerada una possible font
d'influència. La influència és bidireccional. La diferència entre majoria i minoria rau en quan i com percep que algú és minoritari o majoritari, no és tan sols qüestió de números ja que les persones al pertànyer a diversos grups alhora, fa que es torni relatiu.
Tipus de minories
Minoria anòmica: les seves creences s'aparten de les de la majoria però no presenten cap proposta de canvi.
Minoria nòmica: posseeixen normes pròpies i les proposa a la societat.
Minoria ortodoxa: sostenen les creences de la majoria però interpretats de manera fonamentalista i lluiten per la conservació d'aquestes.
Minoria herodoxa: busquen canvis en les relacions socials del moment, proposen nous valors.
> Conformitat o conversió
La conformitat és provocada per les característiques de la situació independentment del missatge . Tot i així els arguments també ens poden convèncer.
La conversió és l'assumpció d'un nou punt de vista. La minoria també pot influenciar sempre i quan sigui consistent. Quan es fa servir una mesura on la persona no sap que està relacionada amb la influència apareix que si que hi ha hagut influència, hi ha la modificació inconscient del codi perceptiu dels subjectes sotmesos a una influència minoritària.
La norma social que proclama la llibertat de l'individu i que ataca els individus "dèbils" o "influenciables" fa que no es vulgui reconèixer la influència de la minoria. Mentre que deixar-se influenciar per la majoria podria justificar-se. A part, qualsevol inconsistència de la minoria anul·la la seva capacitat d'influència i per altra banda, la majoria té els seus mecanismes per resistir a aquesta influència.
> Característiques de la minoria innovadora
Per aconseguir la conversió cal mantenir algunes condicions:
Provocar un conflicte visible: Provoca un conflicte cognitiu en els membres de la majoria i permet la visibilitat de la minoria. Fa que les persones es qüestionin la situació donada, si és visible, en un espai públic obliga a les persones a situar-se d'una banda o altra.
Mantenir la consistència: Com més elevat sigui el grau de consistència, més influència hi haurà ja que no els afectarà els atacs de la majoria quan intenti mostrar les contradiccions de la minoria. A la majoria els hi costarà més ser consistents pel fet de haver de coordinar les posicions de masses persones.
Mostrar-se autònoma: mostrar que les opinions són fruit de una reflexió pròpia genera confiança. També cal mostrar que no s'actua per interès personal sinó pel propi grup.
Tenir un bon estil de negociació: Mostrar-se flexible pot servir per demostrar que es busca el millor per tothom. Mostrar-se rígid serveix per mostrar-se consistent i mantenir el conflicte viu. La flexibilitat aconsegueix més influència directa i indirecta i la rigidesa aconsegueix influència indirecta. A la majoria no li queda més remei que ser flexible.
Buscar l'efecte bola de neu: s'aconsegueix quan un membre de la majoria es passa a la minoria, això obliga a la resta de membres a qüestionar-se la seva posició i reflexionar, la influència en aquests casos és més elevada.
> Resistències a la influència de la minoria
Denegació i censura: negació de la validesa dels arguments de la minoria dient que són absurds, falsos o incoherents (denegació) o prohibició de la difusió de les postures minoritàries (censura) a causa de l'esforç que implica buscar arguments per contrarestar les idees minoritàries.
Psicologització: ús d'arguments destinats a la minoria, amb l'atribució de particularitats mentals o l'atribució del comportament a la seva classe sociològica, biològica o ètnica. Desqualificacions basades en l'estereotipació o la creença de que es persegueix una millora personal i no pas grupal.
> Explicacions de la influència
Segons el grau d'individualisme es divideixen en dos tipus:
A) Models cognitius (més individualista)
Teoria de la conversió
Postula que la majoria activa un procés de comparació social on les persones implicades obliden la tasca que han de fer. I la minoria provoca un procés de validació de la postura de la minoria i desenvolupen arguments i contraarguments.
La minoria provoca un pensament divergent (fa que es consideri el problma des de distintes perspectives) i la majoria provoca un pensament convergent (fan que els pensaments siguin els mateixos que els de la majoria i no considerin altres possibilitats).
Teoria de l'impacte social
És el canvi que provoca en un individu la presència d'altres individus. Desenvolupa una fórmula per predir la influència: Ip=ʃ (F, P, N) on té en compte la força de la font d'influència (F), la proximitat espaial i temporal (P) i el número de persones que componen la influència (N). (Elimina el significat de la interacció)
B) Models sociocognitius (menys individualista)
Estudia les modificacions que provoca la interacció en les categories socials
Teoria de l'autocategorització
Les persones autocategoritzades en un grup buscaran activament les normes que regulen el grup i seran més susceptibles a la influència de la minoria.
Teoria de l'elaboració del conflicte
Admet que hi ha un conflicte cognitiu i dóna importància als al context on tenen lloc els processos d'influència marcats per les distintes categories socials i la tensió entre els grups. Postula que tot és una combinació entre el conflicte d'identificació que provoca la minoria i si aquest permet o no iniciar un procés de validació. El més important és el significat que atorga l'individu a aquest conflicte.
> Relacions de poder
La innovació no és un conflicte de base cognitiva sinó que és creat per la incompatibilitat de dues creences en un context cultural en el qual només hi pot haver una veritat.
Cal considerar l'existència de l'individu normal però autònom. Això provoca que la norma social que determina el conflicte sigui la recerca de ser igual o diferent als altres i porta a resistir activament la pressió social.
El mecanisme actiu de la influència no recau en els mecanismes d'incitació al canvi sinó en els de resistència. La minoria no pot forçar el canvi, aquest es difon gràcies a la majoria, si l'accepta.
La interacció individual no és tan important com les resistències al canvi que les instàncies de poder poden haver desenvolupat.
5. Obediència i autoritat
Obediència: manera per la qual les persones fan accions en contra de les seves creences. Aquestes ordres inclouen la tortura, l'assassinat o la realització d'activitats que posen en perill la vida d'altres.
L'experiment de Stanley Milgram demostra que les persones implicades en aquestes situacions no eren anormals ni tenien cap desviació de la personalitat però si amb la relació de autoritat i subordinació. Milgram va demostrar que la inhumanitat està vinculada a les relacions socials.. La majoria de persones estarien disposades a electrocutar algú si algú s'ho demana bé.
La obediència no elimina la moral, desplaça el centre de gravetat d'aquesta.
El funcionament de la societat implica la divisió del treball i coordinació. Això produeix canvis en la capacitat de treballar autònomament, s'ha de cedir el control a qui coordina, acaba en "responsabilitat flotant". Els individus de l'experiment no senten que actuen pels seus motius sinó que es veuen com un agent al servei dels desitjos d'un altre.
La família, l'escola i el treball són institucions jeràrquiques basades en l'autoritat d'uns sobre altres. Aquí rau la socialització en l'obediència, La persona es cent responsable davant l'autoritat i no dels actes comesos.
No es que hi ha individus que participen en determinades situacions, es que determinades situacions creen individus.
> Les relacions de poder
Paradigma jurídic
Sosté que el poder és una cosa que es posseeix. El poder controla el saber, qui posseeix el saber, té poder. El poder reprimeix, exclou i tanca a qui no el respecta.
Paradigma estratègic
El poder és una relació que s'exerceix i no una cosa que es posseeix. No reprimeix, sinó que controla i regula.
Les prediccions errònies que van fer es deu amb la noció autònoma que tenien de l'individu, a causa d'una concepció del poder clàssica (paradigma jurídic). Els participants no són individus lliures, sinó individus construïts en un context històric en el qual les institucions socials han convertit l'obediència en un valor i la ciència en una autoritat.
